lunes, 3 de marzo de 2008

42,195


Después de tantos entrenos, de haber esperado tanto este día, al final llegó el momento de enfrentarme al maratón, el día en que las dudas se dispararían.

La primera parte de la carreta no tubo mucha historia. Si exceptuamos el dolor en la rodilla que ya me apareció en el kilómetro 5 y que trampee como pude durante toda la prueba, a base de tirarme agua por encima de las piernas, disfruté mucho hasta el medio maratón. Corría a ritmos de entre 4:50 y 5:00 (cosa que no se si al final fue un error), empapándome del ambiente, de los otros participantes, del público, la ciudad. Saludando a la gente que vino a animarme, mi mujer Laia, mis padres y Violeta y Maritxell, que también le echaban un cable a sus respectivos Karli y Abraham.

Mucha gente dice que el verdadero maratón se inicia más allá del kilómetro 30. El mío empezó sobre el 26. Las piernas empezaron a perder su elasticidad y cada vez se asemejaban más a dos patas de silla que a unas extremidades de un ser animado. Hasta que en el kilómetro 30 perdieron toda su flexibilidad y darles movimiento se convirtió en una tarea titánica de mi cerebro y mi voluntad . Tenia un montón de estrategias psicológicas pensadas para cuando llegara este momento. Durante muchos éntrenos, ideé mecanismos mentales, ideas que recordar. cuando la agonía del maratón me invadiera. Me decía a mi mismo: “pensaras en todo lo que has entrenado, en tu familia, en la gente que te apoyado en esto, en los que no lo han hecho...”. Pero a la hora de la verdad, nada de esto me sirvió. Ni siquiera tenía fuerzas para rememorar uno de estos pensamientos. En mi cerebro, sólo había cabida para una idea: “un paso más, un pie delante del otro, no pares, sigue”. Una parte de mí, sobre todo las piernas, me decían que ya basta, que hasta aquí hemos llegado, total por andar un poco. Pero otra parte se rebelaba, una parte donde el haber andado, a pesar de terminar, hubiera sido como una derrota.
Me acercaba al kilómetro 35, donde sabía que estaba mi familia apoyándome, así que intente poner buena cara, para que no se preocuparan mucho. Pasó por debajo del Arco del Triunfo, Laia y Violeta me animan. De aquí hasta el kilómetro 38 la agonía es infernal, no se de donde saco las fuerzas para seguir corriendo. De hecho, jamás hubiera pensado que podía sufrir tanto y soportarlo. Entro en la calla Ferran, y esto parece el paseo de los zombis. Mucha gente que parece fresca, deja de correr repentinamente, los mas afortunados siguen andando y otros paran a estirar. Me digo: “por que no haces lo mismo, para ya”. Pero sigo. Me he convertido en una especie de autómata del dolor.

Justo en frente al monumento a Colón, una voz que viene de atrás me llama por mi nombre. Es Karli, ha bajado un poco el ritmo y lo he pasado sin ni siquiera verlo. Se une a mi ·via cruzis” y nos acercamos a los últimos kilómetros con unos tiempos de paso del todo patéticos, por encima de los 6 minutos el kilómetro. No queda combustible para más. Parece mentira, pero enfilamos ya la calle Sepulveda, la calle más larga del mundo. A lo lejos, muy a lo lejos, se vislumbra la penúltima curva. Por fin la giramos y ya olemos la meta. Veo a Laia, le dedico todo esto y empiezo a levantar los brazos. Karli me dice que ya está que lo hemos logrado. Cruzamos la meta juntos, levantando los brazos y parando el crono en 3 horas 37 minutos y 28 segundos. Nos abrazamos como si nos hubiéramos salvado de una catastrofe.

Casi se me cae una lagrimilla, cuando una chica de la organización me cuelga la medalla que acredita que he finalizado el maratón. El triunfo de la irracionalidad del sufrimiento sobre lo racional, que es dejar de sentirlo. Pero como alguien ha dicho por aquí, los que nos metemos en estos berenjenales no somos muy “normales”.
Al final puedo besar a mi mujer y abrazarme a mis padres y empezar a pensar en la próxima locura.
'

Quisiera dar las gracias a todos los que me han apoyado en este pequeño sueño hecho realidad. A Laia, que ha aguantado todos mis entrenos y lo que es peor, todas mis neuras. A mis padres. A mis compañeros de entreno Abraham. Juan y sobretodo Karli, del que he aprendido muchas cosas. A Violeta, sin sus masajes y consejos esto hubiera sido mucho más duro y a todos los que habéis dejado algún mensaje en este blog. Os prometo que me han servido mucho.

30 comentarios:

Plani dijo...

Enhorabuena de nuevo muchacho!!!

sos malos ratos te hacen mas fuerte, como a son goku jeje!!!!!

haber cual es la proxima! y el año que viene en vez de titan el im del maresme!!!!!

Lluis Ciclista dijo...

Felicidadeess !!! ya tienes el primero.

SANTI PONS dijo...

Acollonant Ferran! ara a recuperar-se, sou els meus idols!quins cracks!

javipobla dijo...

Felicitats FerRan!!Al 42 et vaig reconeixer quan ja havies passat,espero que ho gaudeixis de valent despres de tants esforços.Ja ets MARATONIÀ!!
Avui deus portar un subidón de l'ostia!!i unes agulletes...Felicitats novament.

javipobla dijo...

Felicitats FerRan!!Al 42 et vaig reconeixer quan ja havies passat,espero que ho gaudeixis de valent despres de tants esforços.Ja ets MARATONIÀ!!
Avui deus portar un subidón de l'ostia!!i unes agulletes...Felicitats novament.

Abraham dijo...

Nanuuuuu!!!!! Ets un Crak de Craks, un post molt xulo i només llegir-lo rememoro una mica el què va ser també per a mi!!!! Ki ens ho havia de dir neng...!!!! Ara a treure-li la pols a la bici i a patir pedalant...és que no en tenim mai prou, eh!!!! Bueno Ferran un plaer haver debutat al teu costat i això és algu que sempre recordarem!!! Salut i fins aviat!!!! FELICITATS!!!!

karli dijo...

Oeoeoeoeoeoeoe... quina màquina de paio!!! pim pam pim pam...i cap a meta!!!
Lo d'arribar junts impagable, estic esperant veure la foto de l'arribada en que estem tots dos amb la mà agafada i braços enlaire!
A veure si els de web oficial la penjen i ens la baixem i si no ens la comprem que es un record históric!
Felicitats per tota la cursa en general, els entrenos, els viatges a Cancun,jejejejeje...tot ha acabat demostrant que quan un s'organitza i es meticulos i fa bondat amb els entrenos, les coses surten.
Felicitats campió!!
Mirate'l el Supporter amb la bandera perikita!! el paio deia que tu no eres capaç d'acabar!jajaja...una salutació supporter i gracies per els ànims a l'Arc de Triomf, t'arribo a veure avans i et foto la bandera a terra!!jejeje

Ferran Vila dijo...

Ya ves Plani esto es para convertirse en guerrero del espacio, ja,ja. El año que viene habrá que buscar otra "engorilada" de estas. Si no es una será otra, pero no te preocupes que la liaremos.

Gracias Luis. Esta semana descansaré y aprobecho para programar el próximo. La semana siguiente ya haremos los primeros rodajes.

Santi, nosaltres si que et tenim d'idol. Ves buscant ruta ciclesta. Pero TONTODROMOS ABSTENERSE, ja,ja.

Gràcies Javi, llastima de no trobar-nos. A veure si coincidim en un altre cursa. La moral que porto es proporcional al mal de cames, inmensa. Avui semblo el "chiquito", no puedor, no puedor...je,je.

Abraham, un honor haver compartit entrenos i cursa amb tú. Qui ens ho anava a dir el día del dinar a Cabrils, cuant feiem cábales de temps. Enhorabona campió. No passis ansia, no hi ha patiment a la bici que es sembli a lo de air. T'ho aseguro, ara amb la bici a disfrutar i mentres anem xerrant i busquem on fer LA SEGONA,..tant, tant, tant, tant......je,je.

Ferran Vila dijo...

Karli, la foto la compro i l'emarco, t'ho aseguro. He vist els parcials i la llufa la vaig fer del 35 al 40, es increible, els 2 últims quilometres ens els vem cascar a 5, tal i com anava del 25 al 30. "El poder de la mente", je,je. Preparat, que dissabte tens marató de jalar, per la nit ens toca mexicà, ja,ja.
Lo dicho moltes gràcies per tot i a veure si l'any vinent fas la septima així jo em casco la segona. A per 3:30, de locos, ja,ja.

Unknown dijo...

Felicitats Maratonià!!!
Lo del carrer Sepulveda era per desmotivar a qualsevol...uff que dur va ser arribar al final de la punyetera pujada.
Ara toca buscar un nou repte...ja ens tindras informats.

Salut

David Rodriguez Roures dijo...

FELICIDADES CRAKKK,YA PUEDES CONTAR AL QUE NO LO SEPA QUE UNA MATATON,TODO LO QUE ELLA CONLLEVA,ESE SUFRIMIENTO,ES LO BONITO DE TODO ESTO,LO DE LA LAGRIMA A MI TAMBIEN ME HA PASADO,ESTA NO LA OLVIDARAS AMIGO,UN SALUDO.

robert mayoral dijo...

moltes felicitats..com pots veure els entrenos han donat els seus fruits...encara que de vegades pot no ser així...tu es nota que has fet bé els deures.....
pd. jo quan vaig acabar la meva primera marató em van caure unes quantes llàgrimes.....no les vaig poder ocntenir

Oscar 1977 dijo...

Ferrraaannnn!!!!! Això no val!!! Has trigat més temps a penjar la crònica per currarte-la més i fer-me ploraaaaarrr!!!!! He estat mirant tots els vostres parcials i sincerament això si que és viure una marató. Altre cop l'enhorabona i busquem alguna mariconada kilometrica per tenir més temps per xerrar que per patir...

PLuRieSPoRTiSTa dijo...

Felicitats!!! Despres de llegir la teva crònica amb tot el que has patit m´hagafen ganes de fer una marató! que bojos estem tpts plegats! Salut! jejeje

Ferran Vila dijo...

Gràcies Santi. Que bé que sona això de maratonià. La proera bogeria ja està prenent forma. Aviat us ho esxplico.

Gracias David. Seguro que no lo olvidaré. Lo de la lagrima inevitable despues de tanto sufrimiento. Recuperate pronto.

Moltes gràcies Robert. Lo maco de això es veure que amb una mica d'esforç pots treure resultats. Lo de les llagrimes ho fa més gran.

Donc tens raó Oscar. Me la vaig estar pensant tot el dilluns, ja,ja. Moltes gràcies. La propera xino, xano i de xarreta, je,je.


Gràcies Pluiriesportiste. No se si em sap greu dir-te això o no, però fas una pita de futur maratonià que fa por,ja,ja. Amb els teus temps en 1/2 a poc que et preparis una mica faras un gran temps. SOM_HI!!!!.

Mariona dijo...

Ostres Ferran, me n'alegro molt! ENHORABONA!!!!! Per les fotos, semba que acabis més fresc que una rosa. Et podries plantejar fer els 100 Km, no? jeje

Francisco Castaño dijo...

Veo que los últimos kms se nos atragantan a todos.
Gracias por lo del casco, ya te diré como quedamos.

De permiso nada, gracias a ti por el enlace, yo también pongo uno tuyo.

Saludos y encantado de conocerte.

Ahh!! ya te he visto en la foto.

Anónimo dijo...

Bueno!!bueno!! ya veo que he perdido la apuesta, cosa que me alegra enormemente, el importe de la misma será entregado en una cuenta bancaria para ayuda de un niño, tal y como quedamos.FELICITAS.
Supporter.

Ferran Vila dijo...

Mariona, sempre em diuen el mateix. T'aseguro que la procesó va pe dintre, je,je. Comorrrr!!!! 100 km? De moment encara tinc prou irrigada la neurona, ja,ja. Això sí mai se sap.

Francisco, por los tiempos de la mayoria esta claro que el calor paso factura. Tenemos que estar satisfechos. Me hizo mucha gracia verme en la foto, ja,ja. Cuenta con este modesto espacio para tu gran iniciativa. Un saludo.

Supporter, yo aun estoy más contento de que perdieras la apuesta, ja,ja. Bueno, si quieres en cuanto tenga perfilada la próxima llocurilla volvemos a aposter, je,je. Ah! impagable vustro apoyo, lo mejor del día. Un beso.

Anónimo dijo...

Karli si intentas tirarme la "blanc i blava" a tierra piensa que me tendrías que arrancar el brazo ya que esa bandera es inseparable de mi cuerpo y de mi carazón.Seguiré animando!!!! hasta la próxima carrera.
Supporter.

karli dijo...

Supporter ja saps que ho dic en broma eh...era per donar-te les gracies per animar-me just en el moment mes critic de la cursa, el que passa que quan vaig veure la bandera de l'espa�ol hem vaig tornar a desanimar!!jejeje...
Vinga cuida't molt i a la propera no desconfiis del teu fill, cosa que es proposi ja pots tenir ben clar que ho aconseguir�!!
Salut periko!!!

ANDRES dijo...

GRANDEEEEEEEEEEE FERRAN!!!!!!!!!!!!!
ENHORABUENA POR SER FINISHER(TE DEDIQUÉ UNAS PALABRITAS EN UN POST DE MI BLOG).
AHORA A POR MAS!!!!!!!!!!!
NON STOP!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Ferran Vila dijo...

Karli y Supporter, que eto no es un chat, es un blog serio, ja,ja,ja. Ahora solo falta que lo lea Fran y se pique, ja,ja.

Andres muchas gracias, no vi lo de tu post, aveces miro pero no veo, je,je. Sinto que se me pasara. Muchas gracias Andres y sigue tu camino a Lisboa ya veras que grande es la recompensa.
Pos supuesto que no para la semana que viene espro tener definido ya el calendario hasta julio. Saludos

Oscar 1977 dijo...

Com tens aquestes cames? per que de cap ja se que estàs supermotivat, ohi? Aneu fent forat pel 13 d'abril, vale?

Byk dijo...

...mmm....que puc dir?? Que em feu una enveja que em moro!!!jejeje Moltes felicitats Ferran , m'alegro molt que tot anes tant bé, tot i que vas patir vas saber sortirten de puta mare!!!! Al igual que li he dit al Karli espero tenirvos al meu costat el dia del meu debut!! Aquesta vegada no va poder ser , em venia gran!! Descansa campió!!!!!

Ferran Vila dijo...

Oscar que es lo del 13, ara no caic. Motivat a tope, aviat us explico els propers objectius. L'imediat recuperar del tot (encara tinc agulletes) i agafar la bici aquest diumenge ni que sigui per fer 20 kilometros, je,je. Tinc un "mono" de pedal com fa anys que no en tenia. Preparem el que sigui però amb dinaret he?, je,je.

HOLA BYK. Moltes gràcies vem fer el que vem poguer. Ah? no diguis això de que et venia gran. No te res a veure el no arribar amb forma que el que et vingui gran. Al teu debut hi serme i demostraras tot el que portes a dins. Som-hi, no paris Byk. Amunt el Senia Power, je,je.

MARTA - RAMIRO - ADAM dijo...

Felicidades Ferran, para ser tu primera Maratón es un tiempazo, estoy convencido que mejorarás mucho en poco tiempo,solo tienes que ser constante y seguir con esa ilusión.

Venga!!!!

Por cierto buena elcción de zapatillas je je je!!!

Ferran Vila dijo...

Gracias Ramiro. No se si es un tiempazo, pero lo di todo y ahí esta la gracia, no? De ilusión ahora mismo tengo el deposito lleno. Ya estoy buscando maratón para el año que vine.
ASICS para siempre, je,je.
Lo dicho, muchas gracias y un abrazo

Fran dijo...

Moltes felicitats Ferran!
La veritat que aquella sensació de salvar-te d'una catàstrofe és d'allò més real.
Benvingut al Regne de Filípides, diuen que és molt difícil sortir-s'en.

Sedentaris.cat dijo...

Estava visitant el bloc per primer cop i m'ha agradat molt.

No he pogut evitar de llegir aquesta crònica i fer un comentari, doncs va ser la meva primera marató.

Totalment d'acord en: "el mur" a partir del km.26, super-cascat un cop passat Arc de Triomf (km.35) i la longitud extrema i amb lleugera pujada final del Carrer Sepúlveda.

Jo anava més lent de ritme per partir d'un nivell físic més baix però la crònica sembla que l'hagi escrit jo: 100% les mateixes sensacions.

Ferran de sedentaris.cat

Powered By Blogger